Des de fa 3 anys, la Fundació Caixa d’Enginyers col·labora amb Sant Pere Claver en el servei de Suport a la Vida Independent, el qual està pensat per acompanyar aquestes persones en processos de canvi, emancipació i creixement personal.

A aquest espai s’hi acosten persones amb problemes de salut mental o discapacitat intel·lectual lleu que volen generar algun canvi en la seva vida per tal de fer-la més autònoma, més plena. I què vol dir això? Aquesta és la pregunta que es fa a cada persona quan hi arriba. El servei té com a base la flexibilitat: adaptar-se a cada objectiu, a cada necessitat, a cada somni.

Hi ha persones que viuen amb els pares i volen emancipar-se o canviar dinàmiques sobreprotectores que minoren la seva independència. Persones que desitgen poder sortir d’una residència, i d’altres que no volen deixar-la, però sí plantejar-hi canvis per guanyar més autonomia i llibertat com, per exemple, poder decidir i cuinar-se el seu propi menjar. Persones que tenen reptes com començar a fer exercici, fer un canvi de dieta o obrir una finestra en la seva vida i ampliar la xarxa social després de temps d’aïllament.

Cada situació és única, però tenen una cosa en comú: la dificultat per tenir la possibilitat real i efectiva de fer un camí cap a una vida amb més capacitat de decisió i autonomia. “El que hem descobert a Sant Pere Claver és que moltes vegades l’obstacle principal no és personal ni del mateix trastorn, sinó les resistències que hi posem des de fora: el tarannà paternalista dels professionals de la salut, les dinàmiques familiars establertes o els mateixos mecanismes del sistema sanitari”, explica l’Eshel, el coordinador del servei.

Aconseguir una plaça en una residència, per exemple, pot costar anys. Per això, si un usuari vol somiar o començar a treballar cap a un camí per sortir-ne en uns anys i anar a un pis compartit, es trobarà segurament amb les resistències de la família, perquè s’arrisca a perdre-la. Per això hem d’entendre la preocupació de la família, però també saber acompanyar i donar suport i eines a aquesta persona. Capacitar-la per ser més autònoma.

L’acompanyament del servei té dues formes principals: una és la individualitzada, en la qual un professional acompanya per explorar en quin punt es troba l’usuari i cap a on vol anar, fent un full de ruta amb actuacions concretes; l’altra és un espai grupal, en el qual es treballen capacitats i competències pràctiques amb tallers com el de gestió econòmica, el d’habilitats socials i comunicatives o el de cuina, aquest últim dinamitzat per la Rosa, antiga usuària del servei i ara voluntària. El cercle perfecte: de la recuperació a la inclusió.

Voluntariat inclusiu: el taller de cuina de la Rosa

La Rosa va arribar al servei de Suport a la Vida Independent amb l’objectiu d’estabilitzar-se amb el seu trastorn i d’explorar noves activitats i motivacions. “Començar a tenir ganes de fer coses”, ens diu ella. Després d’un any de treball, centrat sobretot en l’autoestima i la confiança, va sorgir l'oportunitat: donar el taller de cuina amb adolescents usuaris de l’Hospital de dia. Un repte important per a qualsevol persona.

Van fer la prova, i en veure que s’hi entenien i que tenia la capacitat per conduir-lo, van tirar endavant, i després també van ampliar-ho a un taller per a adults. Al taller estudien cada dia una recepta, van junts a comprar al supermercat -treballant a la vegada competències de gestió dels recursos i habilitats socials- i després cuinen tots junts.

Actualment, la Rosa va dos dies a la setmana al centre a fer el taller, més un altre dia com a usuària del gimnàs. No obstant, és molt conscient de l’impacte positiu que té el voluntariat a la seva vida: “Aquí vinc un dia a treballar i un dia per a mi, però els altres dies també”. La possibilitat de ser significatiu en la vida d’un altre, apreciar la capacitat d’ajudar, donar valor a allò que un pot oferir, practicar el compromís i la constància… Tots són ingredients estrella per gaudir d’una vida plena i amb sentit. Fonts de salut i benestar.

Per als usuaris del taller, el fet que la persona voluntària tingui un diagnòstic de salut mental enriqueix l’experiència. Especialment per als adolescents: ser conscients que la persona voluntària és tant fràgil com capaç humanitza la relació i els fa tenir un grau més alt de responsabilitat com a usuaris. I, a la vegada, el voluntari és un model de superació que empodera per trobar el propi camí.

El millor és que el cas de la Rosa no és aïllat. El servei és possible gràcies a les aportacions privades com la de Fundació Caixa d’Enginyers i al voluntariat. Per sorpresa, molts dels voluntaris són, alhora, usuaris o antics usuaris, i cada aportació és significativa per a ambdues bandes.

El servei de Suport a la Vida Independent no pretén tenir la resposta a totes les preguntes. Seguint la base de l’adaptació a cada persona i la missió d’integració a la comunitat, s’acompanya els usuaris per trobar l’espai més adient si l’oferta interna no és suficient, ja sigui en un altre servei de salut mental o fora a la comunitat, des d’un centre cívic o un gimnàs fins a començar a estudiar a la universitat.

I en cada cas, darrere hi trobem el dilema que relaciona sempre les necessitats de protecció enfront de l’autonomia. “Es tracta de calibrar els riscos i assumir-hi junts les implicacions. És un camí ple de reptes, però també molt apassionant.” L’autonomia ens possibilita, a tots, a construir una vida més plena i amb sentit, i això és positiu per a tota la societat.